Minipúblics: una metodologia per fer política pública i assegurar la representativitat dels processos participatius

Font imatge: Generalitat de Catalunya

100 persones remunerades i escollides per sorteig, seguint criteris de representativitat i diversitat, reben informació, duen a terme un debat estructurat sobre com abordar un dilema concret i estableixen una sèrie de recomanacions que marcaran els criteris de les polítiques públiques sobre aquella matèria. Des de 2010 les “Assemblees deliberatives” han crescut exponencialment a Europa i Nord-amèrica, en especial aquelles que volen afrontar l’emergència climàtica. Però, permeten que una ciutadania heterogènia participi dels processos participatius i/o per implementar polítiques a mig i llarg termini que requereixen de consens social?

Els processos participatius són un seguit de trobades delimitades en un temps concret, per promoure el debat i el contrast d’arguments entre la ciutadania o entre aquesta i una administració, per tal de recollir l’opinió o fer propostes respecte a una actuació concreta. En els darrers 15 anys l’ús de processos participatius per a l’elaboració de polítiques, plans o pressupostos s’ha generalitzat. L’ús d’aquests tipus de processos pretén fer més permeable les institucions i que sigui la pròpia ciutadania la que defineixi les necessitats i les propostes sobre allò que li afecta en primera persona. 

Nous reptes per als processos participatius

Tanmateix, després de la popularització d’aquests tipus de processos es pot constatar que hi ha un gruix de la població que, o bé no se sent cridada, o bé no disposa dels recursos per involucrar-s’hi. Sovint la participació es limita a certes persones i col·lectius, amb formació superior i procedents d’un espectre ideològic determinat. 

Per altra banda, hi ha certs aspectes que vertebren una societat (com les polítiques d’educació, les climàtiques, les de salut o les de joventut) que demanden un consens parlamentari per al desenvolupament de polítiques a mig i llarg termini, cosa que, malauradament, dista molt de les lògiques electorals i de mandats que, massa sovint, potencien la confrontació d’interessos i programes d’actuació. 

Un sorteig que en garanteix la representativitat 

L’ús de la metodologia dels minipúblics es comença a estendre com una resposta a aquestes dues problemàtiques. Es recorre a un sorteig estratificat, és a dir, s’apliquen criteris de gènere, procedència, nivell formatiu, etc. perquè la mostra escollida representi la diversitat de la població -constituint així una “mini-societat”. El resultat és la participació remunerada de 100 persones, cosa que permet assegurar que s’hi sumin persones amb diferents interessos, moltes de les quals difícilment trobaríem en d’altres processos participatius.

L’ús del sorteig per escollir les representants de la ciutadania encarregades de dur a terme polítiques públiques no és una idea moderna. La democràcia clàssica d’Atenes va ser la primera en fer-ho.

La fase d’aprenentatge

Una altra característica d’aquesta metodologia és l’existència de dues fases: la d’aprenentatge i la deliberació. Durant la fase d’aprenentatge, les assembleistes tenen l’oportunitat i el temps per conèixer en profunditat les dificultats, les necessitats, les propostes i els impactes del dilema de la mà de persones expertes i professionals. Així mateix, tenen l’oportunitat d’escoltar la veu d’altres assembleistes i incorporar a la deliberació sensibilitats sobre la qüestió que en un altre context difícilment podrien recollir.

La fase de deliberació

La segona fase posa el focus en la deliberació, en el contrast d’opinions i en la presa d’acords mitjançant consens. Les “mini-societats” representades en les assemblees ciutadanes tenen valor en el seu conjunt i la fragmentació temàtica provoca un biaix del debat. En aquest sentit, de les primeres experiències a les darreres dels últims anys, la metodologia ha evolucionat. Primerament es proposava una metodologia d’obertura total vers una qüestió general perquè les participants situessin aquelles propostes que trobaven prioritàries sobre aquella temàtica. Recentment però, les assemblees ciutadanes prefereixen situar el debat sobre el com abans que sobre el què, és a dir, no es discuteix sobre una finalitat concreta si no sobre la manera en com arribar-hi. D’aquesta manera es generen una sèrie de consideracions al voltant d’un dilema concret i s’interpel·la a les assembleistes perquè, considerant els beneficis i les renuncies que implica cada consideració, determinin els aspectes que gaudeixen de consens i per tant, les polítiques públiques que abordin aquella qüestió han d’incorporar. 

 Els minipúblics han aparegut amb força a RAONS. Durant 2022 i 2023 hem tingut l’oportunitat d’idear i coordinar la metodologia participativa  de l’Assemblea Ciutadana pel Clima de Barcelona, amb l’Ajuntament de Barcelona i, actualment, estem repetint l’experiència amb l’Assemblea Ciutadana pel Clima de Catalunya que duem a terme per la Generalitat de Catalunya. Una metodologia que ha vingut per quedar-se, amb nombrosos exemples en països nord-europeus i nord-americans, amb processos que requereixen d’uns recursos humans i econòmics considerables per ser duts a terme, i que demanen compromís polític, transparència i retiment de comptes però, sobretot, obren el camí cap a una forma de fer polítiques públiques basades en el diàleg, la inclusió i el consens.