Natura, ciutat i inversió municipal després de la pandèmia

La crisi de la COVID-19 ha fet replantejar la concepció de la ciutat. La ciutat s’ha fet més dura i la necessitat d’un canvi cap a uns espais urbans més naturalitzats més evident. El benestar i equilibri emocional de moltes persones ha començat a demanar un contacte més gran amb els espais naturals. Les limitacions de mobilitat han fet que la cerca del verd urbà hagi portat als veïns i les veïnes a descobrir i posar en valor espais oblidats i rebutjats fins ara, els espais intersticials i situats als marges. Serem capaços de donar-li el valor ecològic i convertir-los en un eix cívic i social dels municipis?

Estem passant un dol, estem immersos en un període de post-ruptura i ens trobem en procés de resituació. Els nostres comportaments són erràtics, a voltes contradictoris, però hem decidit permetre’ns-ho, tot plegat, ha estat massa traumàtic. Tenim desconfiança i recel. No projectem, gaudim dels petits moments i procurem eliminar el pensament a mig i llarg termini. Amb tot, quines singularitats estem trobant en el desenvolupament de processos participatius de planejament urbà durant aquest període de post-letargia pandèmica?

Espais de resiliència emocional 

Hi ha una demanda majoritària d’espais per passejar i tenir contacte amb la natura. Per a moltes persones el període d’aïllament domiciliari ha esdevingut un període de descoberta d’una necessitat intrínseca de contacte amb la natura. Durant els períodes d’obertura moltes persones han explorat, a voltes per primer cop, aquells espais més naturalitzats del seu entorn proper. La natura ha esdevingut un escut social i emocional per a moltes. No és estrany, doncs, que gairebé el 90% de les persones participants en processos de planejament urbà participatiu considerin que cal integrar més la natura per millorar la qualitat de vida de la gent. 

Pulmons intersticials

Els espais naturals en ambients urbans han mantingut la presència malgrat tots els embats urbanitzadors de les darreres dècades. Fins fa vora 18 mesos, molts d’ells eren percebuts com espais residuals, abandonats i desagradables. Ara que la cerca del verd urbà s’ha fet massiva, els espais intersticials i de marge han guanyat valor ecològic, i social, i s’ha evidenciat les limitacions pressupostàries, històriques, per al seu manteniment i adequació. És ara quan, després de dècades, s’alcen veus sobre la manca de neteja d’aquests entorns, quan es deixen de percebre com un abocador per reclamar-ne augmentar el control de l’incivisme i quan se sol·liciten més accions d’educació i conscienciació ambiental sobre aquests espais.

Cap a un urbanisme frugal i desconfiat

De les cendres del model social prepandèmic han sortit flors i espais on la natura s’ha obert pas. Preservar-los sembla, amb l’alè de la pandèmia encara a l’esquena, una porta d’emergència per la por del que pot venir demà. No obstant això, l’estat de transició actual i la desconfiança amb el que pot venir després provoca que primordialment s’hi proposin actuacions de baix cost i poc transformadores. En un període de restriccions econòmiques on de les desigualtats emergeixen situacions de vulnerabilitat social s’imposa una mirada d’autorestricció de la despesa que mira amb recel intervenir sobre l’antiga esquena del municipi per por i desconfiança que ho torni a ser el dia de demà. En canvi, les actuacions senzilles, sensibles i que permetin un ús respectuós de l’entorn generen un alt grau de consens. 

Quan preservar no cura la ferida

L’opinió majoritària, doncs, opta per mantenir aquests antics espais abandonats, que la natura s’ha entossudit a recuperar de la manera més immaculada possible. Les veïnes i els veïns prioritzen intervencions que donin preferència a la preservació de la flora i la fauna de la zona i limiti l’accés de persones a determinades zones. Els espais intersticials i de marge, deixen de ser oblidats i de patir una progressiva degradació per esdevenir un oasi urbà; tota una lliçó de resiliència. En aquesta lliçó, però, faríem bé de no restaurar a partir de les cendres del model anterior, sinó garantint la regeneració d’aquests ecosistemes i corredors verds. Repensar l’urbanisme des dels seus marges serà un baluard per construir una ciutat més integradora tot guanyant qualitat de vida.