Quan la culpa es desplaça al vianant
Avui dia tota persona que neix i creix en un entorn urbà ho fa amb una sèrie d’aprenentatges normatius que l’instrueixen sobre el que és correcte i el que no ho és en el reialme asfàltic. Entre aquestes “normes” s’hi troba la convicció (per a moltes) que moure’s per la ciutat du implícit l’obligatorietat d’estar constantment atentes al que fan o faran els cotxes del nostre voltant. I és clar, ens hi va la vida! Però, què en pensaríeu si us digués que aquesta creença deriva d’una astuta estratègia de canvi de perspectiva promoguda per la indústria de l’automòbil?
En el capítol “El Moloch modern” del podcast 99% Invisible, Jesse Dukes narra l’apassionant història de com l’arribada de l’automòbil va generar un canvi radical en la manera que tenim d’entendre i viure el carrer. Dukes explica que “Als carrers d’Amèrica del començament del segle XX, res no es movia més de pressa de 16 km per hora. Els pares responsables deien als fills: “Sortiu a jugar al carrer” durant tot el dia.”
Llavors va arribar l’automòbil i allà on els vianants, ciclistes i cavalls havien trobat una anàrquica i harmoniosa manera de fluir es va iniciar el pànic generalitzat. Gran part de la població veia el cotxe com una màquina mortífera i les morts ocasionades per atropellament es consideraven tragèdies públiques.
La principal causa d’aquestes morts va ser que les regles del carrer eren molt diferents de com són actualment. El carrer llavors funcionava com ho fan avui dia un parc o un centre comercial on els vianants ens hi movem en totes direccions sense parar especial atenció del traçat del nostre trajecte.
L’automòbil és percebut com un instrument de destrucció massiva molt més letal que una metralladora i l’automobilista el responsable de la tragèdia. Aquesta idea posava en crisi els interessos automobilístics que es va unir sota el nom de Motordom i va ser justament un dels gurus de relacions públiques d’aquest grup, en E. B. Lefferts, qui va plantejar una idea radical: atribuir la culpa dels accidents a la imprudència de la gent i no dels cotxes.
D’aquesta idea se’n deriva tota una campanya comunicativa increïblement potent que va canviar per complet el que es considerava “normal” al carrer.
Avui dia, un segle més tard, aquesta idea està ja tan integrada en el nostre inconscient que ens costa imaginar el carrer amb un format diferent del que hem vist sempre i així s’explica que idees com pugui ser la reducció de places de pàrquing, l’increment de vials ciclables per bicicletes, vmp i altres rodes circulants o fins i tot la transformació en plataforma única amb prioritat per al vianant siguin rebudes com idees revolucionàries per algunes i fins i tot bogeries per a d’altres.
Però és així, hi ha gent que pot i vol imaginar que els nostres carrers podrien ser més amables, menys sorollosos i perillosos, acollir múltiples usos i diversitat de persones. Un clar exemple en són totes les persones que participen en diferents nivells en el procés de participació del Pla de foment de la mobilitat amb bicicleta i vehicles de mobilitat personal d’Olot. Un procés iniciat el gener de 2021 que conclourà a mitjans d’octubre del mateix any on s’ha comptat amb més de 900 participacions fins a la data.
Al web del projecte podeu consultar-ne tota la informació generada durant el procés i agafar idees sobre com podem qüestionar-nos el disseny i ús que fem dels nostres carrers.
Us atreviu a posar en qüestió el que és “normal” en els vostres carrers?